L'evolució de les bosses de compressió al buit es remunta a la llarga{0}}necessitat de "compressió d'espai i preservació d'articles". Els primers precursors no eren bosses de buit en el sentit modern; en comptes d'això, es basaven en bosses de tela, draps d'oli o envasos-segellats amb cera per mitigar la humitat i els danys de les plagues. Tot i que oferien una protecció bàsica, la seva capacitat per comprimir el volum era limitada.
El desenvolupament de la indústria dels plàstics a mitjan-i{1}}finals del segle XX va introduir materials plàstics compostos multi-capes, establint les bases tècniques per als envasos hermètics. Inicialment, el concepte d'emmagatzematge al buit s'aplicava principalment als sectors industrial i logístic per protegir els productes de la humitat i l'oxidació. Més tard, la tecnologia va passar a l'ús del consumidor, entrant en l'àmbit de l'organització domèstica; la integració de vàlvules-unidireccionals i mecanismes de tancament amb cremallera va fer que la "compressió-d'extracció d'aire" fos una realitat pràctica.
Des de principis del segle XXI, les bosses d'emmagatzematge al buit han estat objecte d'una optimització contínua pel que fa als materials i al disseny estructural. Innovacions com ara pel·lícules compostes de PA/PE més duradores, cremalleres de tancament de doble-via més fiable i vàlvules d'aire-unidireccionals molt eficients han fet que les bosses siguin més fàcils i fiables d'utilitzar. Paral·lelament, a mesura que els espais habitables s'han reduït i les necessitats d'emmagatzematge han crescut, aquests productes s'han convertit en eines habituals per a l'organització de la llar, la mudança i els viatges, trobant aplicacions cada cop més diverses.